Sergio Garrote. “La vida no es lineal”

La vida, en si mateixa, és un canvi continu. De vegades els canvis succeeixen a una velocitat imperceptible. En d’altres ocasions el canvi és dràstic, d'avui per demà. I cal reinventar-se. Però quan reinventar-se vol dir començar de zero, cal molta humilitat i coratge per afrontar la nova tasca. Deixar enrere les velles alforges plenes de somnis no és fàcil.

Sergio Garrote és un magnífic exemple d'això, amb tan sols 21 anys ha de virar el timó de la seva vida 180º, una situació imprevista així ho ordena.


18 anys després de l'accident, què queda del Sergio Garrote d'abans?
Del Sergio d'abans possiblement el que quedi sigui l'essència. L’aspecte físic canvia amb el temps i les circumstàncies. Però el cor i l’essència es mantenen.

El Sergio lluitador que no es deixa vèncer per res i que lluita incansablement segueix a dins meu. Considero que el temps passa per a tothom i la façana va canviant, va perdent lluentor i es desgasta amb el pas dels anys. Però hi ha una cosa que mai canvia per més cops que et pugui donar la vida. La teva essència primera. En aquest cas la meva i el meu ésser interior.

Què va succeir aquell matí de l'any 2001?
Era un matí com qualsevol altre. Un dia del mes de març de 2001 que em va canviar la vida en un segon. Un accident laboral va ser el causant d'una lesió medul·lar tetraplègica que em va deixar amb severes seqüeles físiques.

Com van ser els mesos i anys posteriors... la recuperació? Quin paper va exercir la teva família i amics en aquest procés?
Els primers anys, després de la meva lesió, van ser realment difícils. Com qualsevol ésser humà, després d'un canvi radical en la teva vida, necessites un procés d'acceptació. Jo ho definiria com un procés de dol. En el meu cas va derivar en una greu depressió. Però sempre vaig tenir el suport incondicional de la meva família i sens dubte vaig tenir l'energia del motor que mou i impulsa la meva vida que, en aquest moment i sempre, ha estat la meva filla Nerea.

A poc a poc em vaig retrobar amb mi mateix i vaig decidir seguir endavant amb més força si cal. Aprofitant al cent per cent la segona oportunitat que m'havia regalat la vida.

En 2014 tornes a pujar a una bici. Què va ser el primer que et va passar pel cap en agafar de nou els pedals, però en aquesta ocasió amb les mans?
Correcte! Va ser l'any 2014. Un amic meu havia adquirit una bicicleta de competició adaptada. Em vaig enamorar d'aquella bicicleta. Només veure-la vaig saber que aquella bici em retornava l'oportunitat de poder tenir contacte amb el món del ciclisme. En poc temps vaig reunir els diners per comprar-me una bicicleta adaptada de tercera o quarta mà.

Al principi va ser complicat. No tenia massa força per tornar a començar però em va encantar la sensació de llibertat que m’aportava. Aquell giny em va tornar la il·lusió. Vaig tornar a ser feliç.

A la primera cursa a la qual em vaig presentar, vaig quedar l'últim, però... Quina importància tenia això ara? Cap. Va passar el temps i als sis mesos ja em proclamava guanyador d'una Copa d'Espanya. Una setmana més tard, segon en una Copa d'Europa a Itàlia, davant de rivals que m'havien guanyat en la meva primera prova. I a partir d'aquí tot va començar a canviar.

Ets de Viladecans, però fitxes el 2015 pel Club Ciclista Sant Boi. Què et motiva a fer aquest pas?
A finals de l'any 2015 necessitava fer un canvi al meu projecte esportiu i indagant vaig anar a topar amb un club ciclista de referència a la comarca, i em vaig posar en contacte amb Jesús Ruiz, el president del Club Ciclista Sant Boi. A partir d'aquella trucada, el Club em va obrir les portes. A començaments de la temporada 2016 vaig incorporar-me a les files del Club i el seu dia a dia. Em van acollir com un més entre els seus corredors i això em va fer sentir de nou un “Ciclista de cap a peus”. Havia tornat a néixer el Sergio més competitiu, el Sergio més sanament ambiciós, esportivament parlant. Vaig decidir reprendre la competició i aconseguir els meus primers èxits en competicions nacionals i internacionals amb el Club. Havia de fer-me digne de pertànyer al Club i sentir-me orgullós d’aquest fet i representar-lo allà on anés.

Alhora vaig tenir la fortuna de conèixer el qui avui és el meu entrenador, Jesús Ruiz. Una persona que m'ha ajudat i m’ha donat suport sempre. Algú que es va fixar en les meves qualitats, el meu potencial, les meves ganes de competir i assolir objectius, sense tenir-me en compte la meva plausible discapacitat. Ell ha estat un veritable exemple de persona que practica la inclusió en l’esport i sempre li estaré eternament agraït.

Vas començar a competir internacionalment pel teu compte. Què vol dir això? Absència de patrocinis, invertir temps i diners propis en aconseguir un somni...
És clar. Però això no és nou. Com en gairebé tot, primer has de demostrar la teva vàlua, demostrar que ho pots fer. Després de mica en mica et fas creïble i arriben les ajudes.

En el món de la competició no només valen les paraules, el que realment val són els fets. Demostrar la teva capacitat.

Per això em vaig iniciar en la competició apostant pel meu projecte, sense patrocinadors, sense suport governamental, només amb el suport del meu Club i amb el ferm convenciment que podia aconseguir els meus objectius. Calia demostrar-li al seleccionador nacional, Félix García Casas, que tenia qualitats i potencial. Que podia comptar amb mi i que no es penediria mai de la seva decisió.

És veritat que vaig haver de fer un gran esforç econòmic i de temps, però va valer la pena arriscar-s’hi. A més, i ho dic amb la mà al cor, encara que l'aposta no hagués sortit bé, m'hauria quedat amb la satisfacció d'haver-ho intentat i no amb la incertesa de no saber què podria haver passat.

Què vol dir competir i guanyar? Demostrar-li al món alguna cosa? Demostrar-t’ho a tu mateix?
És un cúmul de sensacions meravelloses i indescriptibles. La competició és molt més que una medalla. És demostrar-te a tu mateix que pots aconseguir-ho. Que darrere de l'esforç, el treball i la passió pel que fas, hi ha recompenses. Que ets capaç d'arribar més lluny. Que pots estar entre els millors del món. Que els somnis també es poden complir. És una gran satisfacció personal.

En quin moment es fixa en tu Félix García Casas, el seleccionador nacional?
Després d'incorporar-me a les files del Club Ciclista Sant Boi va començar per a mi una nova etapa. Necessitava plantejar-me nous reptes. Havia arribat el moment de demostrar les meves qualitats i ratificar que els resultats obtinguts anteriorment no eren fruit de la sort o la casualitat. Llavors vaig decidir presentar-me pel meu compte a una Copa d'Europa a Itàlia. Una aventura que mai oblidaré. Llargues hores de viatge en el meu cotxe. Dormir en un alberg ... Però no se’m va fer pesat en cap moment. La meva il·lusió i les meves ganes de competir eren més grans que totes les adversitats.

La competició no em va anar gens malament. Vaig quedar en segona posició i a escassos segons per darrere de l'actual campió del món. A partir d'aquell moment, i després d'aconseguir el meu primer triplet d'or nacional com a campió d'Espanya, el seleccionador nacional Félix García Casas es va fixar en mi. Vaig entrar a les files del conjunt nacional en la primera fase de tecnificació esportiva i posteriorment, després dels bons resultats aconseguits en les diferents convocatòries, ha seguit comptant amb la meva presència fins al dia d'avui.

Hem aconseguit pujar al podi en totes les curses a les quals ens hem presentat i hem culminat la temporada 2018 amb l'Or a la Copa del Món de Canadà.

Llavors ... És cert que som el que projectem?
Sí, segur. La meva filosofia és projectar el que soc tant en el terreny personal com en el professional. Intento posar passió i amor en tot allò que faig. Jo soc ciclista i em projecto com a tal. Un ciclista ambiciós, amb moltes ganes de guanyar. Un ciclista professional com qualsevol altre, s’anomeni Contador, Valverde etc.

Vaig a la recerca d’allò que em faci sentir bé. Allò que em faci gaudir. En definitiva ... que em faci feliç, per així poder projectar felicitat als que m'envolten.

En què consisteix el teu entrenament, com és la teva rutina diària des que et lleves al matí?
El meu entrenament té una durada de 24 hores al dia els 7 dies de la setmana. Hi ha la part tècnica què és l'entrenament pròpiament dit, però qualsevol cosa que facis durant la resta de les hores ho fas per millorar la teva qualitat com a esportista. La teva activitat, l'alimentació, la recuperació, el descans, ... Tot hi compta.

Què va significar la medalla de bronze en la prova de contrarellotge per a bicicletes de mà del Campionat del Món de Ciclisme en Carretera de Sud-àfrica el 2017?
Al principi semblava una cosa inabastable però ja anava obtenint bons resultats (medalles de bronze) a les diferents proves internacionals a què m'havia presentat durant el 2017, i hem de tenir en compte que sempre m’enfrontava al campió del món, l'italià Luca Mazzone i al subcampió del món, el nord-americà William Groulx. Però cada vegada veia més propera la possibilitat de pujar al calaix en un campionat del món i així va ser.

Va ser el meu accés a aquest grup reduït d'esportistes del més alt nivell. Els millors del món.

I ara, en què estàs ficat?
Els meus objectius, a curt termini, per al 2019, són les pròximes competicions: Campionat d'Espanya, copes d'Europa, Copes del Món i, evidentment, el Campionat del Món 2019. El somni de qualsevol ciclista: poder vestir-me amb el mallot de l’arc de Sant Martí i convertir-me en campió del món.

Sens dubte és un any carregat de competicions importantíssimes, però alhora mantinc la mirada fixada en els propers JOCS PARALÍMPICS DE TÒQUIO 2020.



Més noticies