Maite Moreno. “Escriptora de ploma i espasa”

Propera, observadora, justa i punyent, si s'escau, la Maite Moreno és una persona incombustible i apassionada en tot allò que fa.

De ben petita, amb només 5 anys, volia ser arqueòloga, així que un bon dia es va dedicar a aixecar el pati de casa seva fins que es va adonar que no hi havia restes de cap civilització sota els seus peus. Evidentment allò no va agradar a la família, així que donant cop de timó i, després de canviar de decisió en diverses ocasions durant els anys, va dedicar els seus esforços en ser mestre d'escola. Una ocupació que li ha permès mantenir un contacte estret amb el jovent i a la vegada viure experiències de tots colors.

Ara, un cop jubilada, reprèn una nova etapa com a escriptora. Un afer que ha cultivat durant els anys mitjançant la narració de contes breus per adults.

“S’ha acabat" ha estat la seva primera novel·la d'aquest nou camí. Guardonada amb el IX Premi Delta Literari, “S’ha acabat” és una història ambientada en el Baix LLobregat dels anys 70.

Si t'haguessis de definir amb una paraula... Quina seria aquesta?
Lluitadora

I amb una frase?
Una dona que mira la vida amb ironia i pensament crític propi.

Mare, dona treballadora, feminista i reivindicadora dels drets de les persones. També has estat alliberada sindical per la UGT.
Com va ser aquella etapa?

Va ser una etapa de molta feina. Horaris llarguíssims, perquè la majoria eren companys i no tenien pressa per tornar a casa —el presentisme no és sinònim d’eficàcia i d’eficiència. De vegades, si la jornada s’allargava molt, l’endemà els preguntava si s’havien planxat la camisa que portaven. Jo no tenia temps.

Una etapa que havia d’organitzar les taques domèstiques amb precisió si volia disposar d’uns caps de setmana una mica lliures. Les tasques domèstiques les compartia amb els meus fills.

I finalment, recordo que vaig agafar-me festa els divendres a la tarda dient que tenia una reunió amb el company Proper —una broma—. Van passar setmanes fins que van reaccionar. Recordo que el secretari general del Baix Llobregat (J.L Morlanes) va preguntar si algú més necessitava la tarda del divendres per netejar i com que el 90% eren homes ningú va aixecar la mà. Tema resolt: La Maite tindrà els divendres lliures. Les organitzacions sindicals eren molt masclistes, perquè majoritàriament hi participaven homes.

Com a lluitadora pels drets laborals, recordo moltes situacions satisfactòries i moltes anècdotes, però hi ha una molt imaginativa que va resultar excel·lent: la vaga d’ensenyament de l’any 1988. La vaga va començar a febrer i va acabar al juliol amb dies intermitents. Vaig proposar-li a un company de CCOO d’anar a explicar la vaga a les escoles. Això va donar que en la majoria de centres la relació entre mestres i pares fos més cordial que en altres col·legis que ho explicaven els mestres.

Què és el que més et molesta de la situació sociopolítica actual?
La manca de diàleg. De vegades, ni es miren quan parlen.

El poc enteniment, mentre li demanen enteniment a la societat.

Les argumentacions amb tòpics, amb demagògia, amb fal·làcies, amb ambigüitats amb estereotips...

M’agradaria que deixessin de dir-se feixistes a tort i a dret. Podrien utilitzar adjectius i arguments més precisos.

Cada vegada més, la societat amb el seu vot apel·larà a la diversitat electoral, i per tant, és més necessari que mai el diàleg i els acords... Els insults no formen part ni del present, ni del futur.

Has estat professora del cicle superior de primària i professora de persones adultes. Què és més complicat?
Totes les etapes tenen les seves dificultats i totes les etapes són agraïdes perquè treballem amb persones i pots veure com dia a dia van evolucionant. Els nens t’ho agraeixen amb una abraçada, un somriure...

En el cas de les persones adultes amb paraules. Cada dia és diferent. L’embolic és trobar allò que respon millor a les seves necessitats de cada alumne, no és fàcil i comporta un compromís amb la professió i molta dedicació.

Explica’ns una anècdota entranyable de la teva etapa com a professora de primària. I d’adults?
En una classe de llengua per a persones immigrants va arribar un noi del Kurdistan. Es va presentar i quan va dir d’on era una noia d’una república exsoviètica li va contestar: «Ah, no això no existeix». Vaig pensar que quan un surt al mapa, s’oblida o nega els drets d’altres ser-hi.

De primària recordo un alumne que després de llegir un fragment d’un text, al final va dir: Anònim. Va aixecar la vista i va dir quants llibres a escrit l’Anònim.

És vocacional la professió de mestre? O així hauria de ser?
Jo crec que és molt important la vocació. La professió de mestre, com moltes d’altres són vocacionals. Pensem que fa anys, era per vocació, perquè el sou era baixíssim. Durant molts anys es van actualitzar...

Es pot començar la professió sense gaire vocació i pots acabar l’exercici de la tasca amb vocació. T’has enamorat del que fas. Et preocupes per l’alumnat en general i busques la solució més oportuna per aquell alumne concret. Alguns parlen de motivació més que de vocació per les connotacions que té...

Les gratificacions són múltiples i davant les diferents necessitats: busques ajuda externa... fas cursos i més cursos i aquesta expertesa que vas adquirint et fa créixer i créixer la vocació i la satisfacció per l’ofici i per la feina ben feta.

Quin tipus de literatura és la que més t'agrada o amb la que et sents més identificada?
M’agrada molts gèneres diferents. He llegit molt assaig. Des de fa anys llegeixo i segueixo escriptors de l’Europa de l’Est i escriptors de Turquia... Ara no llegeixo tanta poesia com fa anys.

M’agrada el realisme social o el realisme socialista. És una crítica social. En alguns països servia per a fer propaganda del règim i a Espanya va servir per fer crítica de la dictadura. Des de sempre m’ha cridat l’atenció el fet que des del congrés d’un partit comunista es fixessin les normes de la literatura o de l’art, és a dir, el realisme socialista. M’agrada llegir novel·les pel tema o per l’argument que tracta.

Un altre gènere que m’agrada molt és la literatura de viatges. De vegades després de llegir un llibre he fet el viatge. I un altre gènere és el biogràfic.

Explica'ns breument de què tracta la teva novel·la, sense esbudellar gaire la trama, és clar.
Quan la Roser es mor, a la Mònica, la seva millor amiga, l’envaeixen els records. Evoca el dia que es van conèixer, a la dècada dels seixanta fins a vivències més recents. La família de la Roser li demana que avisi la colla d’amics, i ella inicia una cadena telefònica per comunicar la notícia. Junts continuen recordant i preparen els parlaments per a la cerimònia. La novel·la transcorre entre Sant Boi i Cornellà en tres dies i mig, de dijous a diumenge, els darrers dies de la campanya electoral de les municipals de 2015.

I ara, després de l'èxit, estàs embarcada en algun altre projecte?
Sí. Aviat sortirà un llibre col·lectiu amb tres companyes de l’Ateneu. En pocs mesos vull tenir enllestit un projecte de contes que vaig interrompre per fer la novel·la «S’ha acabat». Tot seguit vull començar la segona novel·la situada a Sant Boi.


Més noticies